diumenge, 6 d’abril de 2014

"mapes de connexions"


Fa uns dies llegia a “La Vanguardia” que científics nord-americans han fet un “mapa de les connexions” del cervell humà (!!!). No negaré que la fotografia que veieu dalt, extreta de l'article, té el seu interès estètic. Certament, amb tots aquells cabdells de colors, sembla una bona metàfora per expressar la idea de complexitat, tot i que... bé, crec que la constant aleatorietat d'un cervell viu, palpitant, polsant i en 3D, immers en un procés continuu de canvi que involucra a un nombre inimaginable de cèl·lules i les seves micro-interaccions químiques i elèctriques, a temps "real"... uf, això sí que és complexitat! Quan hi pensem, voleu dir que contemplar una mena de tomografies acolorides és tan revelador?
Sí, ja ho sé, es diu cientisme. Segur que es tracta d'una troballa molt positiva, però ja sabeu, la ciència dona peu a bons titulars. I no és que cregui en dualismes ni res de tot això: el cervell és matèria, la ment és una conseqüència de l'activitat cerebral, i estic molt agraït als científics per furgar a veure què hi troben. Em plantejo, però, quin bé fan a la ciència els titulars sensacionalistes.
Exemple: Consiguen crear recuerdos mediante manipulación cerebral. Si llegiu bé l'article, veureu que no és el que sembla, però el titular ja està fet (diu que van descobrir que una certa substància afavoria la retenció en ratolins, i prou). De fet, es mencionen altres experiments, però la veritat, implantar records mitjançant persuasió és quelcom antiquíssim: alguns li diuen hipnosi, tot i que hi ha tècniques ancestrals encara més dràstiques per "crear-te" records, com bé saben a Guantànamo. Esborrar records danyant el cervell... bé, això tampoc és massa innovador, ni que s'emprin drogues de disseny o elèctrodes. Al cap i a la fi, no podem dir que un bon cop de pedra al cap sigui tecnologia punta, i té els mateixos efectes amnèsics. Així que ho sento pels més optimistes: de moment, res d'implantar-nos entrades USB al clatell, o de rememorar vacances fictícies al Carib en bona companyia.
Ser un pèl escèptic no vol dir no admirar la labor dels científics. De tant en tant ens sorprenen amb “bulos” com lo de la fusió nuclear de S. Pons i M. Fleischmann, o allò més recent de que ara fan cèl·lules mare amb àcid, però això no es culpa de la ciència. Mentrestant, els abnegats tecnocientífics van fent la seva feina en ares del benestar de tots. Ara bé, tornant al tema del cervell humà, tampoc estaria de més que la premsa promocionés amb més passió i misticisme aquelles disciplines que estudien les seves manifestacions (pensament, cultura, societat...). No cal que surti un altre "divulgador-pop", però sí una mica més de reconeixement, si us plau.
Arribats a aquest punt, sé que estic preaching to the choir, així que paro. Us passo una foto del cap d'una mosca de la fruita, meravellosa i petita obra d'enginyeria evolutiva (ei, no em negareu que la imatge és fins i tot millor que l'anterior). Us imagineu què bo seria poder veure la realitat amb ulls multifacètics, com ho fan aquests insectes? De moment, ens haurem de conformar amb les Humanitats.



dimecres, 19 de març de 2014

la Boca della Verità (I)

Senyors enginyers, perquè no inventen com produir en massa la Boca della Verità? S'imaginen quanta feina estalviarien als jutges d'aquest país? També en podríem posar una a cadascun dels nombrosos parlaments d'aquesta disgregada entitat política encara coneguda com Espanya, per no dir res del salons de plens dels seus innombrables ajuntaments. No cal que mossegui: una petita descàrrega elèctrica llençada pels ulls, o encara millor, una pilota de goma disparada amb mala llet, a lo Mazinger Z, crec que ja faria. Estic segur que, de moment, la malferida democràcia en sortiria beneficiada i, qui sap, potser l'economia li aniria seguint les passes.
Com no crec que els de Silicon Valley tinguin massa interès en la meva proposta, he pensat que podria “psicoanalitzar” amb l'AntConc als diversos grups polítics que formen el consistori de Tortosa, ciutat on vaig nàixer i on actualment resideixo (em sap mal dir “d'on sóc”, perquè cada cop em sento més de cap lloc en concret). Desprès de set anys tractant assíduament amb alguns polítics tortosins puc dir, a perill d'equivocar-me, que independentment de les seves ideologies, no són tots iguals. A la resta, o bé no els he conegut, o bé els he conegut massa... Tot i això, prometo deixar de banda les meves simpaties i animadversions per mirar d'esbrinar quins pensaments els torturen: la crisi, la independència, el transvasament del Ebre, la Verge de la Cinta, quin vestidet em posaré a la Festa del Renaixement, etc. La llista d'obsessions tortosines és llarga, però no infinita, així que em veig en cor de triar quatre o cinc temes candents mentre faig seure als senyors regidors al meu divan. Ja us contaré en successius posts.


beatus ille

Fa poc, l'amic i activista Josep Cid va enviar-me un correu informant-me de que en tenia una de pensada per ajudar als joves en situació d'atur. En resum i en les seves paraules, es tracta bàsicament de cultivar un hort urbà, ecològic i comunitari a Roquetes, a més d’oferir tot un seguit d’activitats formatives relacionades amb l’agricultura ecològica i tradicional de les nostres terres”. En el missatge també demanava ajud material (eines, bàsicament) i tècnic, així com que féssim difusió del projecte. Evidentment, i malgrat tots els inconvenients amagats darrera les utopies, vaig alegrar-me moltíssim de la seva iniciativa.



Quan pugui, però, vull contar-li algunes coses que vaig aprendre quan vaig retornar de la capital. A l'agost del 2003, desitjant un altre entorn pels meus fills, vaig abandonar Barcelona per recuperar els predis paterns. Beatus ille, diria Horaci, el qual, no hi ha dubte, mai va haver de patir els rigors de la vida pagesa. El problema és que, lluny de trobar-me amb un locus amoenus, vaig haver de confrontar l'eterna realitat del camperol: feina, més feina, plagues, epidèmies, climatologia adversa, moltes despeses, i cobrar... ja veurem quan, i quant.