beatus ille

Fa poc, l'amic i activista Josep Cid va enviar-me un correu informant-me de que en tenia una de pensada per ajudar als joves en situació d'atur. En resum i en les seves paraules, “es tracta bàsicament de cultivar un hort urbà, ecològic i comunitari a Roquetes, a més d’oferir tot un seguit d’activitats formatives relacionades amb l’agricultura ecològica i tradicional de les nostres terres”. En el missatge també demanava ajud material (eines, bàsicament) i tècnic, així com que féssim difusió del projecte. Evidentment, i malgrat tots els inconvenients amagats darrera les utopies, vaig alegrar-me moltíssim de la seva iniciativa.

Quan pugui, però, vull contar-li algunes coses que vaig aprendre quan vaig retornar de la capital. A l'agost del 2003, desitjant un altre entorn pels meus fills, vaig abandonar Barcelona per recuperar els predis paterns. Beatus ille, diria Horaci, el qual, no hi ha dubte, mai va haver de patir els rigors de la vida pagesa. El problema és que, lluny de trobar-me amb un locus amoenus, vaig haver de confrontar l'eterna realitat del camperol: feina, més feina, plagues, epidèmies, climatologia adversa, moltes despeses, i cobrar... ja veurem quan, i quant.

Sortosament, tenia més perspectives laborals, i els esteroides que la bambolla immobiliària injectava a l'economia feien fàcil trobar feina, recordeu? Tot i això, el cuquet del camp va picar-me fort, i tots aquests anys he seguit mantenint, a temps parcial, un estret idil·li sadomasoquista amb els ametllers, les oliveres i els garrofers al secà, i amb els tarongers a la riba de l'Ebre.

Perquè us conto tot això? Perquè igual que Josep Cid i bona part dels joves que espero que aquest engresqui, quan vaig tornar a Tortosa no tenia massa idea de com “portar les terres”. Quan preguntava “als vells”, me'n adonava que tenien molta pràctica, però poca teoria, fet que gairebé impossibilitava la transmissió immediata dels seus coneixements. Tanmateix, moltes vegades em quedava amb el dubte de què eren coneixements veritablement útils, i què era el fruit d'una endogàmia epistemològica que arrossegàvem des del neolític.

Per altra banda, els agrònoms amb els que parlava tenien molta teoria, però llevat de notables excepcions, demostraven poquíssima o gens de pràctica, més interessats en gestionar les subvencions i la paperassa que en submergir-se en el seu entorn. Afortunadament, tenia a Sant Google... Quina meravella, disposar de tones de rigoroses publicacions agronòmiques, complementades amb la saviesa dels intrèpids pagesos internautes!

Tal com ens diu Joan Campàs, les recerques incansables van confrontar-me amb la limitació del nostre coneixement enfront d'una realitat immensament variada i esquiva, tot i que gràcies a l'experiència acumulada pels altres i la benevolència de la climatologia, aviat vaig començar a veure els primers fruits. Tanmateix, cada dia, el camp i la intuïció em deien coses que mai han estat escrites, i que mai ho estaran perquè formen part d'un espai i un moment irrepetibles. De fet, aviat te'n adones que a més de destriar i adquirir coneixements, és necessari desenvolupar una sensibilitat especial per comprendre les senyals de la natura. Sé que potser us sonarà d'un holisme esgarrifós i cursi, però la res cogitans ha d'estimar i estar tan indissolublement unida a la res extensa, que pensar en dues entitats separades resulta, com a mínim, contraproduent. 
 

Una mica d'hipertextos i una mica de mal d'esquena, i en un parell d'anys les oliveres abandonades pel meu pare tornaven a fer goig, modèstia apart. Quan recordo tot això que us he contat, em plena d'alegria pensar en l'aventura que emprendran els que reprenguin l'antiga i necessària tradició que ens plena de menjar olles i rebosts. Quina gran desgràcia veure com la crisi destrueix moltes il·lusions i obliga a molts a marxar a terres llunyanes... Per sort, les noves tecnologies proveiran als joves hortolans d'una gran i valuosa quantitat d'informació, i els permetran comunicar-se i establir nous contactes amb una facilitat sense precedents, multiplicant exponencialment la seva capacitat d'adaptar-se als nous reptes.

Espero que la noble iniciativa de Joan Cid i d'altres similars donin als joves sentiment de comunitat, justifiquin que es quedin amb nosaltres, i que els ajudin a recuperar l'autoestima. Evidentment, de conrear un hort difícilment podran viure, però estic segur que idees com aquesta desencadenaran sinergies molt positives, generadores de projectes que a més de donar continuïtat a la vida, ens prepararan pel que sembla ser un inexorable canvi sistèmic.